A lady visiting the Glasgow Botanic Gardens.

An elderly lady visiting the Glasgow Botanic Gardens. Glagow, Scotland. ©PepMasip
An elderly lady visiting the Glasgow Botanic Gardens. Glagow, Scotland. ©PepMasip
Anuncis

Despedida final de curso.

Galeria también publicada en: Diari de Terrassa

Fiesta del Corpus Christi en Terrassa.

Galeria publicada a color en: Diari de Terrassa

Jornada de convivència de les Entitats de cultura Andalusa de Catalunya.

El 8 de Març de 2015 es va celebrar el Dia d’Andalusia a l’entorn de la Masia Els Bellots de Terrassa.  Varen participar-hi al voltant de les tres mil persones segons l’organització. La Federación de Entidades de Cultura andaluza (FECAC) i la coordinadora de Entidades de cultura Andaluza de Terrassa van ser les promotores de la iniciativa.

El 8 de Marzo de 2015, se celebró en los alrededores de la Masia els Bellots de Terrassa el Dia de Andalucía. Unas tres mil personas participaron en la jornada según la organización. La Federación de Entidades de Cultura andaluza (FECAC) y la coordinadora de Entidades de cultura Andaluza de Terrassa fueron las promotoras de la iniciativa.

Rua de carnestoltes 2015

2014 in review

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2014 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

The concert hall at the Sydney Opera House holds 2,700 people. This blog was viewed about 13,000 times in 2014. If it were a concert at Sydney Opera House, it would take about 5 sold-out performances for that many people to see it.

Click here to see the complete report.

Cavalcada de reis a Terrassa, 5 de Gener de 2014

Crònica de l’Últim Maqui, darrera cursa del Campionat Maqui

Olvan 1 de desembre de 2013- Travessant el poble d’Olvan i seguint una pista asfaltada arribarem a les instal·lacions del Centre d’aventura Indòmit, allà es va disputar l’última cursa del Campionat Maqui d’aquest any, l’Últim Maqui. Per qui no ho sàpiga, el  Campionat Maqui es un grup de quatre curses, totes elles fetes al Bages -Berguedà, una cada cap de setmana durant el mes de novembre, es diuen Els Tossals, Maqui-series, Bell-race i l’Últim maqui. Jo mateix he tingut la possibilitat de ser a les tres últimes i us dic que valen la pena aquesta mena d’iniciatives, que lluny de tenir un esperit competitiu com podria semblar, serveixen per afavorir la unió i cohesió en aquest esport. Ja que tots els assistents assidus  al Campionat Maqui, al final, acaben sent com una família.

Amb un ambient animat i molt bona temperatura uns 180 corredors es preparaven per prendre la sortida, a les 10 del mati sonava el coet i tots comencem a córrer, ens espera una cursa d’uns 22 kilòmetres i un 2000 metres acumulats de desnivell, cosa fina, un recorregut exigent i molt variat, que comença pujant,  i que alterna tota mena de trams, per corriols en gran mesura tant de pujada com de baixada, i algun tram de pista tant de pujada com de baixada també, però en menys quantitat. Cursa ràpida, divertida, exigent, amb vistes espectaculars, i trams per gaudir de veritat.

Jo vaig gaudir molt d’aquesta cursa al principi em va costar agafar el ritme però vaig anar de menys a més i a partir del primer terç vaig trobar-me força bé i m’ho vaig passar molt bé, ja que la vaig trobar molt equilibrada en quan a pujades i baixades i corriols i camins, a sobre vaig poder provar el nou equipament d’hivern de l’equip Corremonts-Sporthg, que va anar molt bé, tot i no fer un dia molt fred, ja vaig poder comprovar que l’ HG thermoreg funciona a la perfecció.

Les classificacions han estat:

Masculina

1- Xavi Prims Damas                 1:32:09
2- Pau Bartoló Roca                   1:32:40
3- Jordi Massaguer Robert     1:34:10

Femenina

1- Mavi Gil Rafart                     1:46:01
2- Rosa Valls Tió                        1:51:11
3- Maria Beringues Brunet   1:59:34

Crònica de la cursa de muntanya Bell Race 2013, Campionat Maqui

Hostal del Camp Cabrianes (Sallent), 24 de novembre de 2013- Diumenge a les deu del matí era la sortida de la tercera prova del campionat maqui, la Bell Race 2013, es celebrava a prop de Sallent , a Cabrianes i concretament el punt de trobada i sortida de la cursa era a l’hostal d’en camp, i és allà on a les nou ja hi havia força gent recollint dorsals o menjant alguna pasta que l’organització havia repartit per damunt de les taules , un ambient molt familiar a fi de comptes, on la gent ja es coneix tota o almenys es tenen vists de les darreres curses d’aquest Campionat maqui.

Els quasi dos centenars de corredors varem afanyar-nos a escalfar, jo crec, que per veure si ens passava el fred més que per cap altra cosa, doncs la veritat es que deu ni do com apretaven les temperatures a la llera del riu Llobregat. Ràpid es van fer les deu i la traca de sortida ens va empènyer amb força cap al cim de Montcogul situat a 598 metres d’alçada i on hi havia la famosa campana que dóna nom a aquesta cursa.

1452577_760620240619802_1404604068_n

 

Primer per un tram planer on el grup s’estiraria per evitar taps, i després començava a enfilar per un recorregut preciós fins arribar a dalt. Un cop a dalt començava una forta baixada al principi que es suavitzava després, mentre podies contemplar tot el Bages des d’un mirador excel·lent, lloc aquest anomenat roques Albes, al final ja a l’últim tram tornàvem a arribar al nivell de la sortida on uns dos quilòmetres de pista ens esperaven per acostar-nos a Cabrianes, creuar el riu per un pont de fusta que els out.cat  varen muntar, i per fi arribar altre vegada a l’Hostal d’en Camp on ens esperava un bon plat de mongetes amb botifarra, que tots i totes sense distinció ens havíem ben guanyat.

 

 

 

Personalment vaig gaudir força de tota la cursa tant la pujada a Montcogul com després la baixada , en la que em vaig anar desinflant, i sobretot en l’últim tram més planer, que francament semblava que no s’acabés mai més, tot i això , vaig fer potser el meu millor temps mig/km per aquesta distància comparant amb altres curses similars. 

 

 

1452322_760329533982206_311011126_nLes classificacions:

Masculina

1- Massaguer Robert, Jordi 1:04:12

2- Vázquez Muntada, Josep Lluis  1:04:37

3- Prims Damas, Xavi   1:05:04

 

 

Femenina

1- Gil Rafart, Mavi 1:14:13524650_760329177315575_1065633864_n

2 -Picas, Nuria  1:17:32

3 -Beringues Brunet, Maria  1:22:06

 

 

 

 

 

©totes les imatges / http://www.out.cat

Crònica de les Maqui series, una cursa diferent dels d’ Out.cat

Diumenge 17 de Novembre de 2013-A l’Espunyola es varen celebrar les maquiseries una cursa ben diferent, que al contrari del que estem acostumats, muntanya i quilòmetres. Ens oferia la possibilitat de divertir-nos, també a la muntanya això si, però en un circuit “tancat”, dos trams diferenciats, un de un tres-cents metres de pujada complicada, i amb la pluja caiguda enfangada i evidentment relliscosa a més no poder, i l’altre tram d’un quilòmetre en baixada , no massa tècnic i amb no massa desnivell, això vol dir, que es deixava córrer a tope.

Fent temps per la sortida.
Fent temps per la sortida.
Recollida de dorsals.
Recollida de dorsals.

 

 

 

 

 

 

 

L’escenari a primera hora era dubtós, queia una pluja persistent i feia força vent, tot i així la organització va muntar igualment l’estructura necessària per realitzar la prova, i via xarxes es va anar assabentant que força corredors inscrits estaven anant cap a l’Espunyola decidits  a fer la cursa i a donar-ho tot. Un cop arribades les deu entre tots, organització i corredors es va decidir tirar-la endavant, jo personalment tot i que hi era, amb la meva equipació de l’equip Corremonts-Sport-HG al cotxe, em vaig fer enrere i no vaig participar, doncs no em trobava massa bé i no era qüestió d’empitjorar.

Tot i això em vaig quedar de públic a gaudir dels valents i valentes que es van llançar a l’aventura,  que consistia en una lligueta en que, en grups de quatre, sortien els corredors, i s’eliminava els dos amb pitjor temps , i llavors en el tram de baixada que es feia dues vegades s’apuntava el millor temps, així que ronda rere ronda s’anava reduint el nombre de participants fins que en el grup final en quedaven quatre que s’ho jugaven tot a la pujada última i al millor temps en baixada final.

Els guanyadors varen ser:

En categoria masculina:

1.Jordi Massaguer

2.Riki Rubio

3.Jordi Noguera

En categoria femenina:

1.Sandra Subirana

2.Claudia Roca

 

Crònica Catcursa de Torroella de Montgrí. [v. Cast]

Vs.Cat

Torroella de Montgri , 13 de Octubre de 2013– La liga trail Montgrí es un conjunto de tres carreras, la tramun-trail en la Escala , La Vall en Bellcaire d’Empordà y la Catcursa en Torroella, así pues, si hacemos todas las carreras de esta liga nos permitirán visitar los parajes que rodean el Montgrí.

DSC_2610
El pasado domingo  con una temperatura inmejorable se llevó a cabo la media maratón CatCursa en Torroella de Montgrí, un total de ciento cuarenta corredores participaron en esta animada carrera que forma parte de la Liga trail Montgrí. Con un itinerario muy variado, en ciertos puntos exigente y 840 metros de desnivel positivo, la carrera hace una incursión en el Montgrí pasando por senderos técnicos con piedra y caminos y senderos con tierra muy blanda debido a que en algunos tramos pasa por encima de duna litoral fijada con vegetación en el siglo XIX.

La equipación oficial de Corremonts-sportHG, volvió a funcionar a la perfección, y pude disfrutar de una carrera con unas vistas preciosas, muy amena, aunque con algún tramo muy largo de camino, pero que finalmente resultó una excelente media de montaña para todos los niveles.

Llegado en posición de la general numero sesenta seis, con muy buenas sensaciones y con un tiempo de dos horas y catorce minutos, sólo queda decir para los que no vivimos por allí, que vale la pena el desplazamiento para hacer esta carrera y disfrutar de un domingo soleado en Torroella de Montgrí.

PA130097

 

Crònica Catcursa de Torroella de Montgrí.

Vs.Cast

Torroella de Montgri, 13 d’Octubre de 2013-La lliga trail Montgrí és un conjunt de tres curses, la Tramu-trail a l’Escala, La Vall a Bellcaire d’Empordà i la Catcursa a Torroella, així doncs, si fem totes les curses d’aquesta lliga ens permetran visitar els paratges que envolten el Montgrí.

DSC_2610

El diumenge passat amb una temperatura immillorable es va dur a terme la mitja marató CatCursa a Torroella de Montgrí , un total de cent quaranta corredors i corredores varen participar en aquesta animada cursa que forma part de la Lliga trail Montgrí. Amb un itinerari molt variat, en certs punts exigent i 840 metres de desnivell positiu, la cursa fa una incursió al Montgrí passant per corriols tècnics amb pedra i camins i corriols amb terra molt tova degut a que en alguns trams passa per sobre de duna litoral fixada amb vegetació al segle XIX,

L’equipació oficial de Corremonts-sportHG, va tornar a funcionar a la perfecció, i vaig poder disfrutar d’una cursa amb unes vistes precioses, molt amena, encara que amb algun tram molt llarg de camí, però que finalment va resultar una excel·lent mitja de muntanya per a tots nivells.

Arribat en posició de la general numero seixanta sis, amb molt bones sensacions i amb un temps de dues hores i catorze minuts, només queda dir per als que no vivim per allà, que val la pena el desplaçament per a fer aquesta cursa i gaudir d’un diumenge assolellat a Torroella de Montgrí.

PA130097

 

Ultra Cavalls del Vent 2013 [v.Cast]

v.Cat

Esta crónica comienza en realidad en septiembre del 2012, año en que fui a tomar fotografías de lo que sería una de las mejores carreras del dos mil doce , año donde podríamos ver correr todas las figuras importantes de este deporte , día en que decidí que este ultra sería mi reto para el dos mil trece , año en que la meteorología nos hizo una mala jugada, año trágico en que Teresa Farriol perdió la vida disputando esta carrera , vaya por delante que esta crónica va dedicada a ella .

Bagà , 20 de septiembre 2013. Aproximadamente a las ocho de la tarde llegamos , la calle principal hacia la Casa de la Vila hierve de actividad , lleno es poco , unos van a recoger el dorsal , otros vuelven , muchos escuchan el briefing dentro de la Casa de la Vila ,  otros cenan o toman algo en alguna de las terrazas que hay, muchos pasean , otros aún tenemos que ir a buscar el dorsal en el pabellón , allí hay una hilera larga de mesas con todos los voluntarios entregando bolsas del corredor y dorsal con chip, que habrá que comprobar que funcione bien allí mismo , otros voluntarios que recogen la bolsa de vida que hay que entregar para disponer de material extra y obligatorio en Bellver ( km39 ) , otros se hacen fotos de recuerdo en el photocall , o llenamos el boleto para el sorteo de inscripción más hotel, para la próxima carrera Transvulcania . Pero todos y todas seguro , ya con el gusanillo en el estómago .

La Cavalls del Vent es la modificación de un itinerario circular homónimo , que está permanentemente marcado y que se puede hacer caminando por etapas , con unos datos algo diferentes , unos 90 km y un desnivel positivo aproximado de 5200 m+ que enlaza ocho refugios dentro el Parque Natural del Cadí- Moixeró.

Los datos de la carrera son claros , especificos , increíbles , alarmantes dirán algunos . 100 km , 13320 metros de desnivel acumulado , 6668 metros de desnivel positivo , 28 horas de tiempo máximo para realizarlo. Esto es Cavalls del Vent , aparentemente unas cuantas cifras. Aparentemente.

He tenido todo un año para prepararla, todo un año , pero en las últimas semanas me doy cuenta de que no he aprovechado el tiempo para hacerlo con garantías , estoy asustado y no las tengo todas , he involucrado a una parte de  mi familia , mi cuñada Sonia y mi hermano Ramón que me hará la asistencia , Carla y Martina son hijas de mi hermana Lola , las tres también han venido , junto con dos amigas de Lola, la Foix y la Iolanda . El compañero de  Foix, Jaume también corre la carrera , pero él ha podido conseguir alojamiento en Bagà . Nosotros hemos alquilado  dos bungalows en el camping Mirador del Pedraforca y aunque está un poco apartado , está la mar de bien .

Bagà , 21 de septiembre de 2013 . Son las seis y cincuenta y siete , la plaza Galcerà de Pinós o plaza Porxada , está llena a rebosar , empieza a sonar la música del último mohicano y 1050 corredores con los nervios a flor de piel , gritan, se abrazan , se desean suerte , aplauden y por fin empiezan , empezamos a correr … decía que estoy asustado y lo estoy , pero no tengo miedo , sé que si he llegado aquí , si estoy en la salida , es porque puedo terminar esta carrera , a no ser claro está , que tenga un accidente , creo que tengo los recursos necesarios para gestionarla, y para acabarla , sino ya me hubiera echado atrás , luego al final descubriré que no estoy equivocado.

Unos días antes , pensando en la estrategia que seguiría , decidí que yo haría cuatro carreras en realidad , es decir , que dividiría la carrera en cuatro carreras más cortas y más alcanzables , cuatro objetivos pequeños , para conseguir el mayor, sin ser precisos con los numeros haría :

* Subida de Bagà al Refugio Niu de l’Àliga , 10km ( en realidad 14km ) .Pujant al Niu de l'Àliga

* Niu de l’Àliga – Bellver de Cerdanya 30km ( en realidad 25km ) .

* Bellver de Cerdanya – Refugio Estasen 30km ( en realidad 31km )

* Estasen – Bagà 30km ( en realidad 30km )

El primer tramo , la temida subida al refugio Niu de l’Àliga , 1734 metros positivos en 14km , un primer tramo para poner a todos en su sitio desde bien comenzada la carrera y que yo evidentemente me tomo con calma , de todos modos como que en la plaza porxada me he puesto al final de todo no puedo avanzar, ni quiero , así que es un ir haciendo e ir disfrutando del paisaje, de las conversaciones  de la gente y de los ánimos de los seguidores, estampa inolvidable la imagen del Pedraforca con la luna todavía bastante llena al lado y el sol saliendo por el otro lado, o la llegada al Niu donde alguien nos hace volvernos para contemplar las vistas, Montserrat al fondo impecable suficientemente nítida , espectacular . En este primer tramo hay que decir que existe el Refugio de Rebost en el km 8, yo como hago mis cuatro carreras casi no me paro , sólo cargo el agua que he gastado y como alguna pieza de fruta y golosinas , sigo arriba y me encuentro con Raúl , compañero corredor de Terrassa que está de público y haciendo fotos, nos saludamos y enseguida me encuentro a Lola , Carla y Martina , pienso en lo afortunado que soy que estén aquí , las saludo y animo a subir hasta el refugio , un poco después , Sonia , Iolanda y Foix que van más avanzadas, las saludo y pregunto por mi hermano Ramón, me dicen que ya esta por arriba , me quedo tranquilo pues tengo mi avituallamiento garantizado.

Foto: Raul Villafañe
Foto: Raul Villafañe

He de explicar que en la estrategia de carrera mía, al final de cada una de las cuatro carreras, tenía avituallamiento particular también , o sea que Ramón me estaría esperando en el Niu y después en Estasen y en Bellver tenía la bolsa de vida que la organización transportaba. Preparé dos bolsas para el Ramon , una con alimentación , geles , barritas energéticas , etc y otra con toalla , botiquín , calcetines ,cremas y sprays para los dolores musculares , y un frontal por si hacía falta .

Llego al Niu primer objetivo conseguido, este año han puesto el avituallamiento como en una pasarela que hay , pienso que todo el mundo está muy apretado , veo el Ramón que me hace gestos y voy hacia él , le digo que busquemos un rincón y mientras él rellena de  agua los bidones yo me pongo crema fría en la cadera derecha pues parece que me esté apareciendo un poco de dolor. Conste ya, que yo durante toda la carrera creo que voy entre los trescientos o cuatrocientos últimos , después o al día siguiente vería que no era así, aquí en el Niu de l’Àliga, he llegado en tres horas justas y pasado de la posición 597 de salida a la 414 .

Seguimos , segundo tramo y primera de las tres carreras de 30km ( 25km reales ) , mientras salgo del Niu aprovecho para comer fruta y beber caldo , y comienzo la bajada en un lugar un poco especial , pues es uno de los lugares que el año pasado elegí para hacer fotos de los  cracks , es justo salir del Niu , así pues, empiezo a bajar y no me explico todavía cómo pueden bajar por allí a aquellas velocidades , yo intento apretar y casi me la pego, pues no podía frenar después , en fin , próximo destino Bellver de Cerdanya.

El descenso será de 1445 metros siguiendo el GR 150.1 primero y cogiendo el GR 107 después , crestea por encima del túnel del Cadí , bajando por el Coll de Jou , subiendo hacia Collet de la Guilla y Penyes Altes, de aquí hacia Coll de Trapa y hasta el refugio de Serrat de les Esposes (km 28 ) , todo esto lo estoy mirando ahora en un mapa , no creas que yo  lo sabía , de hecho no recuerdo ya demasiada cosa de este tramo , sólo vistas espectaculares, de fondo y abajo la carretera que viene de Bagà con un puente que hay que tiene un aspecto como de eso aquí no toca , al mismo tiempo que hace pensar en lo capaces que somos los humanos para superar obstáculos.

A Serrat de les Esposes , que es el cuarto punto de control y avituallamiento , no estoy demasiado rato cargo bidones con agua , como rápido mucha fruta y golosinas … pero voy para arriba volando pues volvemos a subir hasta el Collet de la Font Freda , he de decir que en mi mochila también llevo barritas , geles y sales minerales para poner en el agua , así que estas paradas de entremedio en mi carrera particular las hago muy rápidas , continúo, nos quedan once kilómetros hasta Bellver es todo bajada y el tiempo pasa volando me siento bastante bien, el dolorcillo en la cadera se me ha ido y me siento fuerte y con ganas , encontramos buscadores de setas , pregunto a unos que si  encuentran y me dice que no muchos, y unos metros más abajo encuentro a otro con el cesto lleno de níscalos, todo el mundo está de buen humor y hay gente animando y aplaudiendo por casi todo el recorrido , estoy feliz y al fondo se ve Bellver , me cuesta un poco el tramo hasta llegar , pues el camino es entre prados y se me hace monótono pero finalmente llego , hay vallas que forman una pasarela como si fuera la llegada final de una carrera y que conducen hacia dentro del pabellón deportivo , y es que es la llegada final a una carrera , mi primera carrera virtual de treinta kilómetros , de las tres que tengo que hacer , paso la gente aplaude y anima , me emociono y finalmente entro . Control !

Efectivamente ! Control de material ! sólo entrar una chica preciosa me dice que le enseñe si llevo el material : el teléfono , la manta térmica , y la chaqueta cortavientos. Y yo qué lástima, no llevo la manta . Fin de la historia y fin de la crónica.

Que no, que no, que a mis edades ya no estoy para incumplir estas tonterías , lo enseño todo y me envía a comer , hay un super avituallamiento aquí , ocupa todo el pabellón deportivo de Bellver , sólo entrar una mesa larga con caldo , macarrones con atún , pan con tomate con diferentes embutidos y queso , naranja , melón , plátano , golosinas varias, refrescos , agua , bebidas energéticas , barritas y seguro que me dejo cosas , me tomo Cocacola , un plato de pasta , y media rebanada de pan redondo con fuet y una loncha de queso , me siento en una mesa y mmmm … como entra por Dios , gloria , ya bajando de camino aquí pensaba , que me obligaría a parar al menos quince minutos , me relajo, como, bebo, lleno los bidones , que por cierto , no me cansaré de decir que los voluntarios en estas carreras son lo mejor, me ayuda una chica a llenar los bidones , con una gran sonrisa me pregunta cómo estoy y eso me obliga a preguntarme, nos contesto y le digo que muy bien, me encuentro bien , no me duele mucho nada, las piernas empiezan a notarse pesadas , pero que mucho mejor de lo que pensaba . Acto seguido recojo la bolsa de vida , me voy a sentar y no hay silla , pero una señora se levanta y me cede su silla, después veo que está haciendo la asistencia del que debe ser su hijo , le digo que no, pero insiste y yo no insisto en que no me la ceda, ya me entendéis , ella lo hace feliz y yo necesito sentarme porque quiero limpiarme los pies y cambiar de calcetines , y poner material obligatorio que nos pedirán a partir de 17:00 , geles y barritas en la mochila y prepararlo todo para marchar , he parado veinte minutos y ya toca , llevo 6 horas 55 minutos de carrera y estoy en posición 406 esto quiere decir que desde el Niu he avanzado a 8 corredores , lo más importante es que he terminado mi segunda carrera particular. Me quedan sesenta kilómetros , o dos carreras de treinta y la siguiente será la peor.

El siguiente tramo es de Bellver de Cerdanya al Pie del Pedraforca , atravesando la Serra del Moixeró, crestea por la Serra de la Moixa , continuando por la Serra dels Estalabards , Pla de las Creus hasta el refugio de Prats d’Aguiló , para luego volver a subir hasta el Pas dels  Gosolans , me cuesta incluso de escribirlo , y después de un tramo llano , comienza a bajar de manera prolongada hasta el refugio de Lluis Estasen , que muchos conoceréis por ser el refugio del Pedraforca , pero vamos por partes . Esto en datos es 1369 metros positivos en unos 25 kilómetros de Bellver al Pas dels Gosolans , y de ahí 762 metros de bajada en unos cinco kilómetros hasta Estasen, vaya no sé ni por dónde empezar… supongo que por el principio .

Salgo de Bellver medio corriendo medio caminando , mientras estiro los bastones , grandes bastones! suerte de los bastones! hasta el último momento había dudado de llevarlos o de en qué tramos llevarlos, nunca había hecho ninguna carrera ni entreno con bastones, pero finalmente la decisión ha sido la correcta y gracias a ellos , la carrera ha ido bastante bien y se han convertido en inseparables- Como decía, salgo de Bellver tengo treinta kilómetros por delante hasta llegar a Estasen y dos refugios en medio, el primer tramo hasta Cortals de l’Ingla es por pista ancha , monótona y aburrida , acabamos de comer y la hago casi toda caminando , después al llegar al Pla de l’Ingla toma el trayecto un sendero hacia arriba hasta llegar al Refugio , han pasado ya ocho kilómetros , hay un gran ambiente , han decorado la entrada con globos de colores y en la mesa hay unos niños que nos cuentan todo lo que nos queda hasta Prat d’Aguiló , como mucho melón y plátano, cargo agua y hacia arriba , hasta llegar a Coll de Vimboca , estamos ya arriba de la sierra , en el lado sur, el Pedraforca, imponente , siempre encantador , en el lado norte la Cerdanya, me paro,  miro, sigo, es un sendero pedregoso que va subiendo más y más hasta que se convierte en llano o con subidas y bajadas , me cruzo con Nuria Burgada , la madre del Kilian Jornet , no veas como tira! le digo hola y sigo ,al final de una subida paro, no tengo aire, al fondo el refugio, me como una barrita, cojo aire y aprieto hay un tramo de bajada y otra vez subida, después y por fin, Prat d’Aguiló.

Kilómetro diecinueve de mi segunda carrera de treinta, y cincuenta y ocho de la carrera real, miro arriba para ver dónde vamos y parece mentira que alguien que no sea una cabra pueda subir por allí, pero en fin … he avanzado siete posiciones, llevo once horas y media de carrera y voy en posición 399 de la general, todo esto lo sabré después, porqué en el momento sólo me preocupo de beber , comer algo y seguir, seguir arriba y muy muy muy en vertical, un zigzag interminable, que me obliga a parar para coger aire dos o tres veces, me recuerda la subida del Puigmal , casi al final me encuentro un chico sentado, su cara me suena y no sé de qué , hace mala cara, cara de dolor y  su compañero la ha de ir esperando, luego más tarde sabré quién es… llego por fin a la cima , el paraje se llama Pla dels Gosolans, hay unos voluntarios muy cachondos que nos hacen la ola y el ” passeíllo ” muy divertidos y la verdad es que se agradece y ayuda !

Paro unos instantes contemplo el paisaje , sigo ahora por una llanura hasta coger una pista que es la que nos llevará hasta Estasen , una pista larga, larga y pesada pero la lux del atardecer me acompaña, intentaré llegar al refugio sin usar el frontal , pero los muslos me duelen de tanta bajada y se me cargan mucho los pies, comienzo a pensar que quizás tengo una llaga, suerte que llegaré a Estasen y allí Ramón me cuidará, sigo bajando, esta pista es eterna, se hace de noche paro y me pongo el frontal que me ha dejado el amigo Xavi , es un grande suerte tengo de compartir aventuras con él! al fondo ya se ven las luces del refugio y voy pegado desde hace un rato a un grupo de cuatro, que llevan un buen ritmo , subimos por un sendero y ya, por fin, Estasen ! !

EstasenEl avituallamiento son cuatro o cinco carpas juntadas formando un tubo, hay un poco de todo menos fruta, es uno de avituallamientos claves, y punto de retirada, kilómetro setenta de la carrera, tomo no se cuantos vasitos de caldo , pan con tomate y jamón, mientras, veo a Ramón que ya asoma en el fondo buscándome, nos miramos, llega y tomo un plato de pasta  mientras él me carga de agua los bidones y salimos fuera , he llegado con bastante dolor en las piernas y en el pie izquierdo, pero he llegado! He acabado la segunda carrera de treinta y estoy en el kilómetro setenta de la carrera !

Buscamos un lugar y me siento en el suelo, me descalzo, quiero lavarme los pies, ya bajando pensaba que al llegar iría a uno del bebederos que hay en el refugio a meter los pies en el agua fría, y lo hago, no sin ir sorteando a base de saltitos todas las boñigas de vaca que hay en el suelo, debo parecer un chalado! pero al mismo tiempo pienso que cómo es posible que una persona que lleva setenta kilómetros en carrera, ahora se dedique a hacer saltitos por un prado lleno de boñigas! Increíble pero más increíble la sensación al poner los pies en el agua fría, frotarme con las manos, secarme con la toalla…

Vuelvo, mientras Ramón me ha revisado la mochila y ahora le pido que me mire los pies a ver si tengo alguna ampolla, dice que no, que impecables, él va hablando, me explica de gente que conoce, que si unos han pinchado que si he avanzado a no sé quién, que el Valentí Sanjuan tiene una llaga enorme y que va muy lento, no sé quién es, me dice que es un chico que hace videos de las carreras y retos que hace, que se mediático, y no se qué, dice que le conoce del twitter, me rocio spray frío en las piernas a ver si me alivia un poco el dolor, me como el plato de pasta y en estas llega  Valentín , es el tío que me resultaba familiar arriba en el Pas dels Gosolans! qué gracia, está tocadete pero muy animado, dice que terminará la carrera seguro y quedamos en que nos encontraremos a la llegada, es hora de irse, me despedo de ellos y nos abrazamos con Ramon.

Eh, una cosa, si ya has leído hasta aquí… de verdad, te lo agradezco, muchas gracias! Tú si que eres un Ultra , un ultra-lector/a !

Seguimos ! Llevo unas catorce horas de carrera, son alrededor de las nueve de la noche ya hace un rato que es de noche, voy 387, me quedan treinta kilómetros que ahora si, coinciden finalmente y exactos con mi cuarta y última carrera particular, salgo de  Estasen eufórico, perfecto y gritando Vamos sólo trentaaa ! Con muchísimas ganas de comerme este último tramo, que bajará hacia el refugio del Gresolet , para subir después el Coll de Bauma seguir hacia el Coll de la Bena y bajar hasta el refugio de Sant Marti, ascenderá por la temida subida de los Empedrats, para llegar, si puedo, eal refugio de Sant Jordi, en el kilometro ochenta y ocho, para luego finalmente bajar hasta Bagà, no sin tener que subir antes el Coll de Escriu, que no todo ha de ser ser tan fácil. Te hago este spoiler para intentar engancharse en la lectura , que lo sepas.

Tengo muchas ganas de llegar al Gresolet, he salido de Estasen y voy por un sendero, resbala, son cuatro kilómetros de bajada, durante un rato voy detrás de un corredor pero él lo toma con más calma y al final le adelanto, a mí se me dan bien estas bajadas técnicas, no me dan miedo y lanzado hacia abajo, además como digo tengo ganas de llegar al Gresolet para comer fruta, que en Estasen no había… y además por una rato pienso que si aprieto puedo llegar por debajo de las veinte horas, me pasa volando y al llegar  no me paro mucho tiempo, lo justo para rellenar el agua que he bebido y comer fruta y golosinas, salgo y comienzo a la subida que hay bajo los Cingles del Gresolet , muy dura la subida pero voy a buen ritmo y voy avanzando a algún corredor que encuentro, después algunos de ellos me volverán a avanzar, pero en fin, ya es eso. Los bastones son de gran ayuda, alguien me ha dicho que descargan entre un veinte y un treinta por ciento de esfuerzo en las piernas, me lo creo, dejo atrás el Coll de Balma y continúo subiendo hasta el Coll de la Bena para bajar después durante unos cinco o seis kilómetros hasta el refugio, voy bastante bien las piernas no me hacen mucho daño, está muy bien señalizado, y me permito adelantar algún corredor que voy encontrando hasta que llego a Sant Marti de Puig, ya es tarde y los voluntarios empiezan a estar cansados ​​o al menos no nos reciben con mucho griterío, es normal, pero eso no quita que nos atiendan la mar de bien !

Durante la última bajada y como ya sabía lo que vendría después me iba mentalizando, para la subida de los Empedrats que es ni más ni menos que 575 metros positivos en cinco kilómetros, esto no es tanto, pero cuando llevas ochenta y tres es una tortura, no obstante la resuelvo bastante bien, básicamente se trata de subir por el lecho de un torrente que se dice del Pendís y en algunos tramos queda algo enbarrancado y eso me recuerda que también soy barranquista y a mis compañeros de la equipo @5_Team , incluso me paro a mirar si hay reuniones pero con el frontal no veo nada. Lo que pasa es que esta vez el barranco lo hago de subida , en el tramo final coincido con un chico y nos vamos dando ánimos me dice que él ha venido a entrenar por aquí y que en condiciones normales lo hace en una hora u hora y cuarto , miro el reloj y llevo una hora treinta ! no me lo creo pero ya estoy en Sant Jordi , muy cansado, ya vuelvo a tener las piernas muy cargadas y los brazos también de tanto clavar bastones.

Es la una y cuarto y llevo dieciocho horas y cuarto de carrera, me avituallo bien, bebo muchísimo caldo hace fresquito pero no tengo frío, tengo que decir y lo digo con gusto, que la equipación que llevo es brutal, ropa técnica muy buena, nos la colabora la marca @SportHG, que ha hecho un diseño y estampación expresamente para el equipo @Corremonts que represento, a mí este tipo de ropa tan ceñida no me acaba gustar, aunque confieso que es ideal, no vas nunca sudado porque se evapora muy rápido, e incluso regula la temperatura del cuerpo, pues ya os digo que en ningú momento  he sufrido, ni de calor ni de frío. Bien dejamos la publi para otra ocasión que a mí me quedan doce kilómetros de carrera y voy 354, menciono tanto la posición porque, de hecho , todavía estoy digiriendo que me haya ido tan bien y que haya ido avanzado posiciones en casi toda la carrera.

Salgo de San Jordi, los últimos doce kilómetros y aquí hay sorpresa pues primero bajamos hasta Escriu, para volver a subiiiiirrr otro tramo que se hace eterno y aunque avanzo bien llego arriba al Coll d’Escriu muy tocado, paro para tomar aire y me adelantan unos cuantos que llevaba detrás, uf no pasa nada, sigo, ahora si la bajada final, debo decir, que en toda la carrera no he pensado en ningún momento en abandonar ni nada de eso, he mantenido una muy alta motivación y eso me gusta y me dice mucho de mí, deben quedar unos seis kilómetros que serán todos de monótona bajada, ancha y con piedras.

Las piernas ya me duelen y voy bajando a un ritmo muy bajo me adelantan pero también avanzo, ya veo que así no llegaré a las veinte horas justas pero no me importa, llego a una carretera y una chica de la organización, me indica que tengo que ir unos dos kilómetros por el asfalto, se convierte en un tramo muy aburrido pero puedo correr, aunque enseguida noto que también me empieza a doler la parte superior de los pies justo por debajo de la lazada, pienso que estoy bajando la guardia y continúo, se acaba el tramo de carretera subo por un sendero para aparecer después en el camping Balsareny, tomo otra carretera asfaltada, que también se me hace muy difícil correr, paro me deshago la lazada de las zapatillas y la rehago un par de agujeros más abajo, ojalá lo hubiera hecho antes, los cordones me segaban la circulación. Continúo, ya estoy !

Llego al pueblo que está en silencio, y qué magnífico silencio, sólo mis pasos, giro a la derecha y comienzan los últimos metros, en esta calle estaba yo el año pasado haciendo fotos y pensando el año que viene la harás tú, y ahora me encuentro aquí, llegando después de veinte horas , veintitrés tres minutos y treinta seis segundos, y en posición 356, vuelvo a girar, y al fondo están,  están allí, los que más me alegra que estén, mi familia, gritan, animan, los abrazo y entro, entro de espalda y mirandolos a ellos, porque por ellos, yo he llegado .

Me vuelvo a girar y un fotógrafo me tomo una foto, le digo que gracias, me mira, me dice felicidades ! le digo  gracias!  y casi le pido trabajo….

Font: www.ultracavallsdelvent.com
Font: http://www.ultracavallsdelvent.com

Con la família, faltan un par de fotos, que no sé donde están, ni si están, total la Sònia y la Martina faltan.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ultra Cavalls del Vent 2013

v.Cast

Aquesta crònica comença en realitat el setembre del 2012, any en que vaig anar a fer  fotografies del que seria una de les millors curses del dos mil dotze, any on podriem veure córrer totes les figures importants d’aquest esport, dia en que vaig decidir que aquest ultra seria el meu repte per el dos mil tretze, any  en que la meteorologia ens va fer una mala jugada, any tràgic en que Teresa Farriol va perdre la vida disputant aquesta cursa, vagi per endavant que aquesta crònica va dedicada a ella.

Bagà, 20 de setembre 2013. Aproximadament a les vuit de vespre arribem, el carrer principal cap a la Casa de la vila bull d’activitat, ple es poc, uns van a recollir el dorsal , altres ja tornen, molts escolten el briefing dins la casa de la vila, d’altres sopen o fan un beure en alguna de les terrasses que hi ha , molts passegen, altres encara hem d’anar a buscar el dorsal al pavelló, allà hi ha una filera llarga de taules amb tots el voluntaris entregant bosses del corredor i dorsal amb xip que caldrà comprovar que funcioni bé allà mateix, uns altres voluntaris que recullen la bossa de vida que cal entregar per disposar de material extra i obligatori a Bellver (km39) , uns altres es fan fotos de record al photocall, o omplim la butlleta per el sorteig d’inscripció més hotel per a la propera cursa Transvulcania.  Però tots i totes segur,  ja amb un rau-rau a l’estomac.

La Cavalls del vent  és la modificació d’un itinerari circular homònim , que està permanentment marcat i que es pot fer caminant per etapes, amb unes dades un pèl diferents, uns 90 km i un desnivell positiu aproximat de 5200 m i que enllaça vuit refugis dintre el Parc Natural del Cadí-moixeró.

Les dades de la cursa son clares, especifiques , increïbles, alarmants diran alguns. 100 km, 13320 metres de desnivell acumulat, 6668 metres de desnivell positiu, 28 hores de temps màxim per realitzar-ho. Això és Cavalls del vent, aparentment unes quantes xifres, aparentment.

He tingut tot un any per preparar-la tot un any , però en les últimes setmanes me’n adono que no he aprofitat el temps per fer-ho amb garanties, estic espantat i no les tinc totes, he involucrat a una part de la meva família, la meva cunyada Sònia i el meu germà Ramon que em farà l’assistència, la Carla i la Martina són filles de la meva germana Lola, totes tres també han vingut, junt amb dues amigues de la Lola, la Foix i la Iolanda.  El company de la Foix en Jaume també corre la cursa, però ell ha pogut aconseguir habitació a Bagà. Nosaltres hem llogat, dos bungalows al càmping Mirador del Pedraforca i tot i que està una mica apartat, està la mar de bé.

Bagà, 21 de setembre de 2013. Son les sis i cinquanta set, la plaça Galceran de Pinós o plaça porxada, és plena a vessar, comença a sonar la musica de l’último mohicano i 1050 corredors amb els nervis a flor de pell, criden, s’abracen, es desitgen sort, aplaudeixen i per fi comencen, comencem a córrer…deia que estic espantat i ho estic, però no tinc por, sé que si he arribat aquí, si estic a la sortida, és perquè puc acabar aquesta cursa, a no ser clar està, que tingui un accident, crec que tinc els recursos necessaris per gestionar-la, i per acabar-la, sinó ja m’hagués fet enrere, després al final descobriré que no vaig errat.

Uns dies abans, pensant en l’estratègia que seguiria, vaig decidir que jo faria quatre curses en realitat, es a dir, que dividiria la cursa en quatre curses més curtes i més assolibles, quatre objectius petits, per aconseguir el gran, sense ser precisos amb els numeros faria:

*Pujada de Bagà al Refugi Niu de l’Àliga, 10km (en realitat 14km).

*Niu de l’Àliga – Bellver de Cerdanya 30km (en realitat 25km).

*Bellver de Cerdanya – Refugi Estasen 30km (en realitat 31km)

*Estasen – Bagà 30km (en realitat 30km)

El primer tram, la temible pujada al refugi Niu de l’Àliga, 1734 metres positius en 14km, un primer tram per posar a tothom al seu lloc des de ben començada la cursa i que jo evidentment em prenc amb calma, de totes maneres com que a la plaça porxada m’he posat al final de tot no puc avançar, ni vull, així que es un anar fent i anar gaudint del paisatge i de les Pujant al Niu de l'Àligaconverses de la gent i dels ànims dels seguidors, estampa inoblidable la imatge del Pedraforca amb la lluna encara prou plena al costat i el sol sortint de l’altra banda, o l’arribada al Niu on algú ens fa girar-nos per contemplar les vistes enllà, Montserrat al fons impecable prou nítida, espectacular. En aquest primer tram val a dir que hi ha el Refugi de Rebost al km 8, jo com que faig les meves quatre curses quasi no m’hi paro, només carrego l’aigua que he gastat i menjo alguna peça de fruita i llaminadures, continuo amunt i hem trobo en Raúl, company corredor de Terrassa que està de públic i fent fotos, ens saludem i de seguida em trobo a la Lola, Carla i Martina, penso en lo afortunat que soc que estiguin aquí, les saludo i animo a pujar fins al refugi, una mica després, la Sònia, Iolanda i Foix que van més avançades, les saludo i pregunto per el meu germà Ramon, em diuen que ja esta per dalt, em quedo tranquil doncs tinc el meu avituallament garantit.

He d’explicar que en l’estratègia de cursa meva, al final de cada una de les quatre curses tenia avituallament particular també, es a dir que el Ramon m’estaria esperant al Niu i després a Estasen i a Bellver hi tenia la bossa de vida  que l’organització transportava. Vaig preparar dues bosses per al Ramon, una amb alimentació, gels, barretes energètiques , etc i una altra amb tovallola, botiquí, mitjons, i cremes i sprays per als dolors musculars, i un frontal per si feia falta.

Foto: Raul Villafañe
Foto: Raul Villafañe

Arribo al Niu primer objectiu aconseguit, aquest any han posat l’avituallament com en una passarel·la que hi ha, trobo que tothom està molt atapeït, veig el Ramon que hem fa gestos i vaig cap a ell, l’hi dic que busquem un racó i mentre ell posa aigua als bidons jo em poso crema freda a la cadera dreta doncs sembla que m’estigui apareixen una mica de dolor. Consti ja, que jo durant tota la cursa em penso que vaig entre els tres-cents o quatre-cents últims, després o l’endemà veuria que no era així, aquí al Niu de l’Àliga he arribat en tres hores justes i passat de la posició 597 de sortida a la 414.

Seguim, segon tram i primera de les tres curses de 30km (25km reals), mentre surto del Niu aprofito per menjar fruita i beure caldo, i començo la baixada en un lloc una mica especial, doncs és un dels llocs que l’any passat vaig triar per fer fotos al cracks, es just sortir del Niu, així doncs començo a baixar i no m’explico encara com poden baixar per allà a aquelles velocitats, jo intento apretar i quasi em foto de lloros doncs no em podia frenar després, en fi, propera destinació Bellver de Cerdanya.

El descens serà de 1445 metres seguint el GR 150.1 primer i agafant el GR 107 després, carenejant per sobre el túnel del Cadí, baixant per Coll de Jou, pujant cap a Collet de la Guilla i Penyes Altes, d’aquí cap a Coll de Trapa i fins el refugi del Serrat de les Esposes (km 28), tot això ho estic mirant ara en un mapa, no et pensis que jo m’ho sabia, de fet no recordo ja massa d’aquest tram, nomé vistes espectaculars, de fons i a baix la carretera que ve de Bagà amb un pont que hi ha que té un aspecte, com d’això aquí no toca, al mateix temps que fa pensar en el capaços que som el humans per superar obstacles.

A Serrat de les Esposes, que és el quart punt de control i avituallament, no hi estic massa estona carrego bidons amb aigua, menjo ràpid  molta fruita, llaminadures… però tiro amunt  volant doncs tornem a pujar fins al Collet de la Font Freda, he de dir que  a la meva motxila també porto barretes, gels i sals minerals per posar a l’aigua, així que aquestes parades entremig en la meva cursa particular les faig molt ràpides, continuo hem queden onze quilòmetres fins a Bellver es tot baixada i el temps passa volant hem sento prou bé, el doloret a la cadera m’ha marxat i hem sento fort i amb ganes, trobem boletaires, pregunto amb uns que si n’hi troben i em diu que no gaires, i uns metres més avall un altre va amb el cistell ben ple de rovellons, tothom està de bon humor i hi ha gent animant i aplaudint per gairebé tot el recorregut, estic feliç i al fons es veu Bellver, em costa una mica el tram fins arribar, doncs es camí entre prats i se’m fa monòton però finalment arribo, hi ha tanques que formen una passarel·la com si fos l’arribada final d’una cursa i que condueixen cap a dins del pavelló esportiu, i es que és l’arribada final a una cursa, la meva primera cursa virtual de trenta quilòmetres,de les tres que he de fer, passo la gent aplaudeix i anima, m’emociono i finalment entro. Control!

Efectivament! Control de material! només entrar una noia preciosa em diu que l’hi ensenyi si porto el material: el telèfon, la manta tèrmica, i la jaqueta paravents i o quina llàstima no porto la manta. Fi de la història i fi de la crònica.

Que no, que no, que a les meves edats ja no estic per incomplir aquestes tonteries, l’hi ensenyo tot i m’envia a dinar, hi ha un super avituallament aquí, ocupa tot el pavelló esportiu de Bellver, només entrar una taula llarga amb caldo, macarrons amb tonyina, pa amb tomàquet amb diferents embotits i formatge, taronja, meló, plàtan, llaminadures varies, refrescs, aigua, begudes energètiques, barretes i segur que em deixo coses, m’agafo Cocacola, un plat de pasta, i mitja llesca de pa  rodó amb fuet i un tall de formatge, m’assec en una taula i mmmm… com entra per Déu, glòria, ja baixant de camí aquí pensava, que m’obligaria a parar almenys quinze minuts, em relaxo menjo, bec, omplo els bidons, que per cert, no em cansaré de dir que els voluntaris en aquestes curses són el millor , m’ajuda una noia a omplir els bidons, amb un gran somriure em pregunta com estic i això m’obliga a preguntar-me, ens contesto i l’hi dic que molt bé , em trobo bé, no em fa gaire mal res les cames comencen a notar-se pesades, però que molt millor del que em pensava. Acte seguit recullo la bossa de vida, me’n vaig a seure i no hi ha cadira , però un senyora s’aixeca i em cedeix la seva, després veig que està fent l’assistència del que deu ser el seu fill, l’hi dic que no cal però insisteix i jo no insisteixo en que no me la cedeixi ja  m’enteneu, ella ho fa feliç i jo necessito seure perquè em vull netejar els peus i canviar de mitjons, posar material obligatori que ens demanaran a partir de les 17:00, gels i barretes a la motxila i preparar-ho tot per marxar,he parat vint minuts i ja toca, porto 6 hores 55 minuts de cursa i estic en posició 406 això vol dir que des de el Niu he avançat a 8 corredors, el més important és que he acabat la meva segona cursa particular em queden seixanta quilòmetres, o dues curses de trenta i la següent serà la pitjor.

El següent tram va de Bellver de Cerdanya al Peu del Pedraforca, travessant la serra de Moixeró, carenejant per la Serra de la Moixa, continuant per la Serra dels Estalabards, Pla de les Creus fins al refugi de prats d’Aguiló, per després tornar a pujar fins al pas dels Gosolans, em costa fins i tot d’escriure-ho, i després d’un tram planer, comença  a baixar de manera prolongada fins al refugi de Lluis Estasen, que molts coneixereu per ser el refugi del Pedraforca, però anem per parts. Això en dades és 1369 metres positius en uns 25 quilòmetres de Bellver al pas dels Gosolans, i d’aquí 762 metres de baixada en uns cinc quilòmetres fins a Estasen, vaja no sé ni per on començar…suposo que per el principi.

Surto de Bellver mig corrent mig caminant, mentre estiro els pals, grans pals! sort del pals! fins l’últim moment havia dubtat de portar-los o de en quins trams portar-los, no havia fet mai cap cursa ni entreno amb pals, però finalment la decisió ha estat la correcta i gràcies a ells, la cursa ha anat prou bé i s’han convertit en inseparables, com deia surto de Bellver tinc trenta quilòmetres per endavant fins arribar a Estasen i dos refugis entremig el primer tram fins a Cortals de l’Ingla es per pista ample, monòtona i avorrida, acabem de dinar i la faig gairebé tota caminant, després en arribar al Pla de l’Ingla agafa el trajecte un corriol cap amunt fins arribar al Refugi, han passat ja vuit quilòmetres, hi ha un gran ambient, han decorat l’entrada amb globus de colors i a la taula hi ha uns nens que ens expliquen tot el que ens queda fins a Prat d’Aguiló , menjo molt meló i plàtan carrego aigua i cap amunt, fins arribar a coll de Vimboca, estem ja dalt de la serra , a la banda  sud, el Pedraforca, imponent , sempre encisador, a la banda nord la Cerdanya, m’aturo, m’ho miro, segueixo, es un corriol pedregós que va pujant més i més fins que esdevé pla o amb pujades i baixades, em creuo amb la Núria Burgada , la mare del Kilian Jornet, no vegis com tira! l’hi dic hola i segueixo, al final d’una pujada paro no tinc aire, al fons el refugi, em menjo una barreta agafo aire i avall hi ha un tram de baixada i altra cop pujada després i per fi, Prat d’Aguiló.

Quilòmetre dinou de la meva segona cursa de trenta i cinquanta-vuit de la cursa real, miro amunt per veure on anem i sembla mentida que algú que no sigui una cabra pugui pujar per allà,  però en fi… he avançat set posicions, porto onze  hores i mitja de cursa i vaig en posició 399 de la general , tot això ho sabré després, perquè en el moment només em preocupo de beure, menjar quelcom i seguir, seguir amunt i molt molt molt en vertical, un ziga-zaga inacabable, que m’obliga a parar per agafar aire dos o tres cops, em recorda la pujada del Puigmal, quasi al final em trobo un noi assegut, la seva cara em sona i no sé de què, fa mala cara, cara de dolor i el seu company l’ha d’anar esperant, després més tard sabré qui és… arribo per fi a dalt de tot , el paratge es diu Pla dels Gosolans hi ha uns voluntaris molt catxondos que ens fan la onada i el “passeíllo” molt divertits i la veritat es que s’agraeix i ajuda!

Paro uns instants contemplo el paisatge, segueixo ara per una plana fins agafar una pista que és la que ens portarà fins a Estasen, una pista llarga, llarga i pesada però la posta de sol m’acompanya, intentaré arribar al refugi sense treure el frontal, però les cuixes em fan mal de tanta baixada i se’m carreguen molt els peus, començo a pensar que potser tinc una llaga, sort que arribaré a Estasen i allà el Ramon em cuidarà, continuo baixant aquesta pista és eterna , es fa de nit paro i em poso el frontal que m’ha deixat l’amic Xavi, és un grande sort en tinc de compartir aventures amb ell! al fons ja es veuen les llums del refugi i vaig enganxat des de fa una estona a un grupet de quatre, que porten un bon ritme, pugem per un corriolet i ja, per fi, Estasen!!!!

L’avituallament son quatre o cinc carpes ajuntades que formen un tub, hi ha una mica de tot menys fruita, és un del avituallaments claus, i punt de retirada, quilòmetre setanta de la cursa, em bec no sé quants gotets de caldo, pa amb tomàquet i pernil dolç, mentre veig al Ramon que ja treu el cap al fons buscant-me, ens mirem, arriba i agafo un plat de pastaEstasen mentre ell em carrega d’aigua els bidons i sortim a fora, he arribat amb força dolor a les cames i al peu esquerre, però he arribat! he acabat la segona cursa de trenta i estic al quilòmetre setanta de la cursa!

Busquem un lloc i m’assec a terra, em descalço, vull rentar-me el peus, ja baixant pensava que en arribar aniria a un del abeuradors que hi ha al refugi a ficar els peus a l’aigua freda, i ho faig, no sense anar sortejant a base de saltets totes les tifes de vaca que hi ha per terra, dec semblar un carallot! però al mateix temps penso que com és possible que una persona que porta setanta quilòmetres corrents ara es dediqui a fer saltirons per un prat ple de tifes!!! Increïble però més increïble la sensació en posar els peus a l’aigua freda, fregar-me’ls amb les mans, eixugar-me’ls amb la tovallola…

Torno, mentres el Ramon m’ha revisat la motxilla i ara l’hi demano que em miri els peus a veure si tinc alguna butllofa, diu que no, que impecables, ell va parlant, em va explicant de gent que coneix, que si uns han punxat que si he avançat a no sé qui, que el Valentí Sanjuan té una llaga enorme i que va molt lent, no sé qui és, em diu que és un noi que fa videos de les curses i reptes que fa, que es mediàtic, i no se què, diu què el coneix del twitter, em ruixo spray fred a les cames a veure si m’alleugera una mica el dolor, em menjo un plat de pasta i en aquestes arriba el tal Valentí, és el tio que em resultava familiar a dalt al pas dels Gosolans! quina gràcia, està tocadet però molt animat, diu que  acabarà la cursa segur i quedem en que ens trobarem a l’arribada, és hora de marxar, em despedeixo d’ells i ens abraçem amb el Ramon.

Ei, una cosa, si  ja has llegit fins aquí… de veritat, t’ho agraeixo, moltes gràcies!!! Tu si que ets un Ultra, un ultra-lector/a!!!

Seguim! Porto unes catorze hores de cursa, son al voltant de les nou del vespre ja fa una estona que es de nit, vaig 387, em queden trenta quilòmetres que ara si, coincideixen finalment i exactes amb la meva quarta i última cursa particular, surto d’Estasen eufòric, perfecte, llampat i cridant Vamos només trentaaa!!! Amb moltíssimes ganes de menjar-me aquest últim tram, que baixarà cap al refugi del Gresolet, per pujar després al Coll de Bauma seguir cap al Coll de la Bena i baixar fins al refugi de Sant Marti, enfilarà per la temuda pujada dels Empedrats, per arribar, si puc, al refugi de Sant Jordi, al quilomentre vuitanta-vuit, per després finalment baixar fins a Bagà, no sense haver de pujar abans el coll d’Escriu, que no tot ha de ser tant fàcil. Et faig aquest espoiler per intentar enganxar-te en la lectura, que ho sàpigues.

Tinc moltes ganes d’arribar al Gresolet, he sortit d’Estasen i vaig per un corriol, rellisca, són quatre quilòmetres de baixada, durant una estoneta vaig darrere d’un corredor però ell s’ho pren amb més calma i al final l’avanço, a mi se’m donen bé aquestes baixades tècniques, no em fan por i tiro avall, a més com dic tinc ganes d’arribar al Gresolet per menjar fruita, que a Estasen no n’hi havia… i a més per una estona penso que si apreto puc arribar per sota les vint hores, em passa volant i en arribar, no m’aturo gaire estona, el just per reomplir la mica d’aigua que he begut i menjar fruita i llaminadures, surto i començo a enfilar la pujada que hi ha sota el cingles del Gresolet, molt dura la pujada però vaig a bon ritme i vaig avançant a algun corredor que trobo, després alguns d’ells em tornaran a avançar, però en fi, ja és això. Els pals son de gran ajuda, algú m’ha dit que descarreguen entre un vint i un trenta per cent d’esforç a les cames , m’ho crec, deixo enrere el Coll de Balma i continuo pujant fins al Coll de la Bena per baixar després durant uns cinc o si quilòmetres fins al refugi, vaig força bé les cames no em fan gaire mal, està molt ben senyalitzat, i em permeto avançar algun corredor que vaig trobant fins que arribo a Sant Marti del Puig, ja es tard i els voluntaris comencen a estar cansats o almenys no ens reben amb gaire cridòria aquí, és normal, però això no treu que ens atenguin la mar de bé!

Durant la darrera baixada i com que ja sabia el que vindria després m’anava mentalitzant, per la pujada dels Empedrats que es ni més ni menys 575 metres positius en cinc quilòmetres, això no es tant, però quan en portes vuitanta tres es una tortura, no obstant me’n surto prou bé, bàsicament es tracta de pujar per el llit d’un torrent que es diu del Pendís i en alguns trams queda una mica engorjat i això em recorda que també sóc barranquista i als meus companys de l’equip @5Team, fins hi tot m’aturo a mirar si hi ha reunions però amb el frontal no veig res. El que passa es que aquesta vegada el barranc el faig de pujada, al tram final  coincideixo amb un noi i ens anem donant ànims em diu que ell ha vingut a entrenar per aquí i que en condicions normals ho fa en una hora o hora i quart, miro el rellotge i porto una hora trenta! no m’ho crec però estic a Sant Jordi, molt cansat, ja torno a tenir les cames molt carregades i els braços també  de tant de clavar pals.

Toquen la una i quart i porto divuit hores i quart de cursa, m’avituallo bé, bec moltíssim caldo fa fresqueta però no tinc fred, he de dir i  ho dic de grat, que l’equipació que porto és brutal, roba tècnica molt bona, ens la col·labora la marca @sportHG, que ha fet un disseny i estampació expressament per a l’equip @corremonts que represento, a mi aquesta mena de roba tant arrapada no m’acaba de fer el pes, encara que confesso que es ideal, no vas mai suat perquè s’evapora molt ràpid, i fins hi tot regula la temperatura del cos, doncs ja us dic que en tot moment no he patit gens ni de calor ni de fred. Bé deixem la publi per una altra ocasió que a mi em queden dotze quilòmetres de cursa i vaig 354, esmento tant la posició perquè, de fet, encara estic paint que m’hagi anat tant bé i que hagi anat avançat posicions en gairebé tota la cursa.

Surto de Sant Jordi, els últims dotze quilòmetres i aquí hi ha sorpresa doncs primer baixem fins Escriu, per tornar a pujaaaaarrr un altre tram que es fa etern i tot i que avanço bé arribo a dalt al Colll d’Escriu molt tocat, paro per agafar aire i m’avancen uns quants que portava darrere, uf no passa res , continuo ara si la baixada final, he de dir, que en tota la cursa no he pensat en cap moment d’abandonar ni res d’això, he mantingut una molt  alta motivació i això m’agrada i em diu molt de mi, deuen quedar uns sis quilòmetres que seran tots de monòtona baixada, ampla i amb pedres.

Les cames ja em fan molt mal i vaig fent a un ritme molt baix m’avancen però també avanço, ja veig que així no arribaré a les vint hores justes però no em fa res, arribo a la carretera i una noia de la organització, m’indica que he d’anar uns dos quilòmetres per la carretera, es converteix en un tram molt avorrit però puc córrer, encara que de seguida noto que també em comença a fer mal la part superior dels peus just per sota la llaçada, penso que estic abaixant la guàrdia i continuo, s’acaba el tram de carretera enfilo per un corriol per aparèixer després al càmping Balsareny, agafo una carretera asfaltada, que també  se’m fa molt difícil córrer, paro em desfaig la llaçada de les vambes i la refaig un parell de forats més avall, tant de bo ho hagués fet abans, els cordons em segaven la circulació. continuo ja hi sóc!

Arribo al poble que està en silenci, i quin magnífic silenci, només les meves passes, giro a la dreta i comencen els últims metres, en aquest carrer estava jo l’any passat fent fotos i pensant l’any que ve la faràs tu, i ara em trobo aquí arribant després de vint hores, vint-i-tres minuts  i trenta sis segons, i en posició 356, torno a girar, i al fons hi  son, ells estan allà, els que més  m’alegra que hi siguin, la meva família, criden, animen, els abraço i entro, entro d’esquena i mirant-los a ells perquè per ells jo he arribat.

Em torno a girar i un fotògraf em fa una foto, l’hi dic que gràcies, em mira, em diu felicitats! l’hi dic que gràcies, i quasi l’hi demano feina….

Font: www.ultracavallsdelvent.com
Font: http://www.ultracavallsdelvent.com

Amb la família, falten un parell que no sé on son ni si hi son, total la Sònia i la Martina falten.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Crònica dels 42km del Cadi Trail, amb la nova equipació @corremonts-@sporthg

El passat dissabte tretze de Juliol es va disputar a la Seu d’ Urgell, l’edició zero de l’ ultra trail del Cadi, els menys agosarats varem poder acostar-nos-hi per a córrer també una cursa més modesta i  encara que al principi havia de ser un trail de trenta quatre Quilòmetres va acabar convertint-se en una marató en tota regla.

Per els pocs que no ho saben la Seu d’Urgell, és una ciutat situada al Pirineu, a la confluencia del riu Valira i Segre , just a l’entrada a l’estat d’Andorra, paradís de muntanya doncs i inici de la serra del Cadí per la part més Oest.

13/07/2013

Avui toca fer un gran esforç, marxa l’últim client del meu negoci a les dotze de la nit, baixo la persiana. Més o menys a la una em poso a dormir, o el que seria més correcte, a fer una becaina, doncs a les tres tinc posat el despertador. Amb només dues hores de son al cos agafo el cotxe direcció a la Seu, no se’m fa especialment pesat, pujo molt content, tenia moltes ganes de cursa, vaig apuntar-mi per impuls he de fer quilometres i els “trenta i pico” d’aquesta m’anaven molt bé (hores abans veuria que l’havien pujat a quaranta dos i mig) i després aniria a veure un bon amic que feia molts i masses anys que no veia.

Arribo a la Seu sobre les sis on encara per els carrers foscos es veu més jovent tornant de festa, que corredors preparant-se…i això que a les cinc han sortit els de l’Ultra, m’estranya, però entre que aparco i vaig a buscar el dorsal, ja és comença a veure més moviment, a la recollida del dorsal al centre cívic estan força organitzats i per sorpresa de tots ens donen com a bossa del corredor, una caixa plena de verdures, aigua i formatge del Cadí i la samarreta de rigor.  Fa molta gràcia a tothom això, productes de la terra mai millor dit!

Al voltant dels dos-cents corredors ens posem a la sortida després de verificar el dorsal, hi ha bon ambient i cares conegudes, com la Fernanda Maciel i més endavant trobarem també la Naila Jornet, tret de sortida i comença la cursa de 42,5km i 2350m. de desnivell positiu, cursa aquesta que quedarà com la primera que faig amb la nova equipació de l’equip CorremontsSportHG, que primer fa uns metres per dintre la ciutat però ràpidament travessem el riu Segre per pujar per un cami que es transforma en corriol. Ens espera una pujada de vint quilòmetres i que va alternant cami i corriol, travessa boscos maquíssims, arribem al primer avituallament la gent para a beure, jo em sento bé i porto prou aigua i menjar així  tiro amunt sense quasi parar.

Em passen els quilometres volant en aquesta primera part , tant que ni me’n recordo ja com era, us demano excuses doncs per això , de sobte se sent música d’acordions i es que al segon avituallament hi ha una festa, deu estar patrocinat per els de Powergel que han muntat unes carpes, hi ha de tot i ens regalen un gel, omplo un bidó de beguda isotònica i continuo tot prenent-me el gel que m’han regalat, realment l’ambient era fantàstic i els acordionistes animaven molt! Però no eren els únics durant tota la cursa hi havia molt bon ambient i per tots els trams més accessibles et trobaves gent animant, amb esquelles uns fent broma els altres.

Després del segon avituallament venia la part potser més dura que era la pujada al cap de la Fesa, camp a través per un prat de pedres, herba i amb una inclinació considerable és feia bastant dur arribar a l’equador de la cursa que era precisament al cap de la Fesa allà ens esperava gent de l’organització que ens va marcar el dorsal, com que el meu plantejament era fer dues mitges una de pujar i una de baixar aqui em permeto parar uns minuts i menjar-me una barreta mentre contemplo el paisatge que encara que no era del tot clar i destapat era impressionat, val a dir que el sol (fins a l’última part de  la cursa) va ser benvolent amb nosaltres no apretant massa  i estant a estones amagat darrere els núvols.

©Núria
©Núria

Començo la baixada prou bé i ràpid torno a passar per l’avituallament de Powergel que deixo enrere sense parar, i tornem a passar-hi perquè durant un tram estarem desfent el recorregut que hem fet per pujar, però ara ens dirigim cap al coll de la trava un lloc aquest que em va semblar extraordinari per la seva bellesa de terra vermella i formacions fetes per l’erosió , penso que un dia i tornaré a fer fotografies, però ara he de córrer! començo a estar cansat i el sol comença a picar amb força, em recordo que només he dormit dues hores i que he de superar aquest esforç al cap i en fi Cavalls serà molt pitjor… això m’anima a seguir.

Sort que es gran part de baixada així que xino-xano arribem a l’últim avituallament, no sé que passa amb els avituallament i les distàncies , ja que en l’anterior avituallament m’han dit que quedaven 9km fins al següent i 11km fins l’arribada per tant ara hauria d’estar a només 2km de l’arribada , en canvi ara em diuen que en queden cinc fins l’arribada, bé és igual en tot cas jo he d’arribar, però això em fa pensar en la importància de que les informacions que es donen siguin reals ja que nosaltres ens hem d’administrar ritmes, distàncies, forçes, gels, líquids  i ànims. A partir d’aquí, l’últim esforç, el comparteixo amb un company amb el que intercanviem unes paraules, anem fent la goma, ell es queixa de que l’hi comencen a agafar rampes i jo fa estona que porto un ritme baix però que intento sigui constant, al final arribem plegats a meta, estic força content, tot i que l’últim tram m’he trobat massa cansat i amb poca força a les cames vaig per el bon camí!

A l’arribada hi ha un molt bon ambient la gent aplaudeix i criden ens animen i el company em diu que ara hauriem de fer un sprint , no puc evitar riure doncs ell i jo sabem com hem patit l’últim tram, com per ara posar-nos a esprintar, finalment 06:11:40 i en posició 76 de 191 arribats, molt content en definitiva doncs no pensava que hagués arribat per sobre de la mitja. A l’avituallament final hi ha de tot , amanida d’arròs, pa amb tomàquet i butifarra, begudes, cervesa, fruita etc.

©Montse Pagès Llop
©Montse Pagès Llop

De como manipular una foto y unos hechos históricos.

Alguien ha publicado una foto en internet de un supuesto asesinato cometido por un guardia civil en el año 1938.

Asesinato en Borriol

La foto va acompañada de este texto:

“Está circulando por las redes esta fotografía sobre el fusilamiento de dos ‘rojos’ en Borriol en 1938. Se trataría de Luis Messeguer y José Valls, cuya familia trata ahora de recuperar sus restos para darle una sepultura digna y un homenaje democrático a su lucha por la libertad.
Es un testimonio poco común, porque los franquistas ejercieron una represión cruel y no dejaron demasiado rastro gráfico de su barbarie. Es repulsivo ver a los guardias civiles ejecutando con vileza a dos hombres a los que se asesinó por la defensa de sus ideales progresistas. Y es ejemplar la actitud serena y valiente de quienes cayeron bajo la violencia de las armas, pero no se doblegaron.”

Bien pues no es una foto auténtica, forma parte de las fotos de rodaje de un documental llamado Flores Tristes,

del director Teo Manuel Abad.

image011

062

No he encontrado a quién pertenecen los derechos de autor de las imágenes.

Pero aqui va el enlace al Documental dónde hay fichas de todo el equipo técnico y un trailer dónde se ve el momento del “fusilamiento”.

Si que es autentica la historia que hay detrás y aqui dejo el enlace.

Crònica TugaTrail 2013, com xalar amb el trailrunning prop de casa.

Castellolí està al nord de la comarca de l’Anoia, per la A2 direcció Lleida, passat el Bruc, primera sortida a la dreta, poble petit però acollidor, i envoltat de muntanyes per la part sud i nord, més accessibles les de la part sud ja que no hi ha l’autovia, és en aquest indret  on Tugawear organitza la Tugatrail-Castellolí.

Arribo a les 8:20 i ja trobo tots els pàrquings plens, així que un senyor de l’organització em diu que aparqui al carrer d’accés al poble mateix, hi ha corredors que ja estan escalfant , d’altres canviant-se als cotxes, i els últims arribats  anem a recollir dorsals. Tot perfecte, hi ha voluntaris per tot arreu que t’indiquen amablement,  ja vaig fer aquesta cursa l’any passat és , podríem dir, el meu auto-regal d’aniversari (va ser ahir). Així que ja ho conec bé, recullo el dorsal, i la bossa del corredor que porta, caldo, crispetes, magdalenes i una fantàstica armilla per córrer, i és que no podia ser menys ja que la marca organitzadora fa molt bon material tèxtil per a trail.

Com que encara no he esmorzat faig un cafè i un parell de galetes “principe”, torno al cotxe, canvi de roba i cap a escalfar, deuen quedar uns vint minuts per la sortida, a tot això l’ambient és immillorable  tothom està molt animat,  i es que després de tants dies de pluja ha sortit un sol formidable. L’speaker explica per l’altaveu que han canviat el recorregut, que hi ha més corriol, i que degut a la pluja hi ha molta aigua, que ens preparem per gaudir d’un bon matí de “més Tuga, més trail” ho resumeix.

®desconegut cortesia Tugatrail

Tret de sortida, les quatre-centes persones inscrites a la cursa es comencen a moure, comencem a córrer per el poble, un tram d’asfalt pensat perquè el grup s’estiri,  i després una mica de camí ample per arribar al primer corriol en pujada la gent s’atura, puja recte i encara no està prou dilatat el grup però és insignificant, així anem avançant amunt el terreny està molt mullat i s’ha de vigilar bé on trepitges, ja fa una estona que m’he fixat amb un noi amb samarreta vermella de “corrent fem barça”, l’agafo de referència i intento no deixar-lo, però al primer avituallament el perdo, jo quasi no he parat, un sol glop i a seguir, em trobo bé! surto de patir dolors a les cames i ara porto plantilles aquesta també és una cursa per provar-me, entre un cosa i l’altra estic fluix d’entrenament.

Continuo i ara ve la pujada forta per pista i corriol s’enfila cap amunt, amb un parell de pauses més planeres que serveixen per recuperar una mica, ràpid sentim una esquella que ens indica que ja estem quasi dalt de tot, la gent de l’organització sempre amable, sempre de bon humor i animant a tope! un deu per ells i elles autèntics motors de les curses! arribo al quilòmetre deu suposo i aqui menjo molt, és un avituallament molt complet amb plàtan, taronja, fruits secs, codonyat, aigua, beguda isotònica, llaminadures etc.

Segueixo, em començo a trobar cansat, les cames no em fan mal però no tiro, és manca d’entrenament, fa estona que faig l’estira i arronsa amb un noi amb samarreta de UE Matadepera, el tio corre molt bé penso que deu entrenar per Sant Llorenç, trepitja molt bé el terreny, al final s’escapa i jo afluixo em noto cansat, estem en una zona més planera en general però amb puja-baixa i amb molts bassals d’aigua i fins hi tot un torrentol que baixa alegre, m’encanta! és una cursa que ho té tot, trail del pur, amb un desnivell moderat però molt divertit, la gent està gaudint molt, tothom al meu voltant encara que  patint s’ho passa bé.

Perdo posicions, però ràpid em trobo al quilòmetre setze on ens desvien per un corriol molt guapo, i on al cap de res trobo un avituallament amagat sota una balma, fascinant i divertit, doncs un noi disfressat amb perruca i bon humor ens aten la mar de bé, ja només queden quatre quilometres de baixada, passen ràpid, disfruto del paisatge doncs Montserrat presideix un bon tram del recorregut final, passem pel costat del castell i entrada al poble que es ple de gent animant igual que l’arribada, tothom crida i aplaudeix, quin ambient!!

No hi ha cua per l’avituallament final, aquesta gent s’ho sap muntar això, hi ha de tot, begudes, fruita, fruits secs, llaminadures, l’entrepà de botifarra, fins hi tot unes croquetes boníssimes! Ara és l’hora en que tothom corre excepte els corredors, que ja hem acabat, un any més, amb aquesta excel·lent Tugatrail 2013. Fins l’any que ve !!!

®MarcXaus
®MarcXaus

Si vas córrer la Tugatrail 2013, explica’m la teva experiència o deixa la teva opinió!

Roc de Sant Gaietà

L’altre dia estava per Roda de Berà fent fotos dels Tres Tombs. Per matar les hores més fortes de llum del migdia, i mentre arribava la tarda per anar cap al Delta de l’Ebre, vaig anar al Roc de Sant Gaietà, tenia ganes d’anar-hi feia temps, doncs ja hi havia estat amb la família fa molts anys, de fet només tinc un únic record, nosaltres corríem per allà i el meu pare ens renyava tot indicant-nos un cartell que deia: “A partir de las 23:00, SILENCIO”
Una sola imatge: el terra empedrat i el cartell. N’hi ha algunes més per això….

És una pintoresca urbanització construïda entre els anys 1964 i 1972, promoguda per Gaietà Bori Tallada, René Vandemeuter i Pere Sureda. Van dissenyar una mena de poblet de pescadors amb edificis ornamentats seguint estils arquitectònics antics (romànic, gòtic, mudèjar) o imitant racons típics de diverses zones d’Espanya o d’Europa (patis andalusos, hórreos gallecs, cases sardes…). Hi ha també molts elements recuperats d’antigues masies i cases abandonades. El conjunt, a l’estil del Poble Espanyol, ha estat qualificat sovint com a pastitxo i desacreditat des del punt de vista arquitectònic. Tanmateix, constitueix un lloc de gran interès turístic, agradable i sorprenent, força més interessant que la major part d’urbanitzacions convencionals que envaeixen la costa catalana. Font: poblesdecatalunya.cat

Has estat al Roc de Sant Gaietà?
Què et sembla, creus que és un pastitxo?

Salvador…

Recuerdo que el verano del año 2000 fue especialmente caluroso en el barrio de Sant Pere de Terrassa. Salvador, lo pasó dando viajes cargado con botellas; de la fuente a los árboles y de los árboles a la fuente. Era curioso ver como un individuo “cualquiera” se preocupaba por unos árboles que en teoría estaban sólo bajo la responsabilidad de la brigada municipal; pero para él, lo único importante residía en que eran seres vivos que necesitaban con urgencia el agua que les traía a fuerza de voluntad.
Son muchas las lecciones que mi amigo Salvador me ha ofrecido a lo largo de estos años en cada uno de nuestros encuentros, y confió en que sus sabias palabras que aquí resumo, ayudarán a esclarecer a aquellos que lo necesiten, qué es lo que precisa exactamente mi esperanza:

Mira este árbol, ¿has visto cómo las hojas se hacen sombra las unas con las otras? ¿Has visto como se reparten la luz?

Siempre que me encuentro con Salvador tomamos un café, en vaso de cristal, ya que la primera vez en que lo invité a tomar café se lo entregue en vaso de plástico y me advirtió:
¿No has pensado que tras este vaso de plástico hay un esfuerzo de la naturaleza?

Al rato de estar tomando café suele pedirme casi siempre un euro de limosna. En nuestro último encuentro, tras darle el euro como de costumbre, le pregunté por la esperanza y me contestó:
Podrías pintar un cielo nublado, un cielo nublado con lluvia, y con una sola flor en la tierra. De pronto una mujer se nos acercó para pedirnos limosna, y yo, fuera por lo que fuera le dije que no podía. Entonces Salvador se sacó del bolsillo el euro que yo acababa de darle y se lo entregó a la mujer. Entonces, con una sonrisa que le iluminaba el rostro, dijo: Yo ya me he tomado el café.

Text: Xavier González D’Ègara

 

Salvador

Summer – A short movie by Valerie Toumayan ft. Linnea Olsson

Todo el dia haciendo fotos, llegar a casa y encontrar esta pieza no tiene precio…

Summer – A short movie by Valerie Toumayan ft. Linnea Olsson from valerie toumayan / I Love Sweden on Vimeo.

All songs written and performed live by Linnea Olsson:
The Ocean / Ah! / Giddy up! / All4U / Fortune / It’s OK
© I Love Sweden – Götterfunk Productions

Cavalls del Vent 2012

Aqui poso algunes imatges de la cursa Cavalls del vent organitzada per Salomon Naturetrails. Son fotografies de l’edició del dos mil dotze, que va comptar amb la participació dels millors corredors de trail-running a nivell mundial, vaja una cursa d’aquelles que un no es pot perdre per res del món.

Si vols veure més fotografies de l’ultra Cavalls del vent, pots anar al web.

Montserrat Skyrace 2013

El diumenge set d’abril vaig anar a Monistrol de Montserrat, feien la cursa Montserrat Skyrace organitzada per Klassmark trail. Els dies previs, alguns companys de corremonts.cat estaven dient que anirien a córrer aquesta cursa, així que entre tots varem decidir que seria un bon dia per conèixer-nos, jo vaig pensar que com que no correria, aprofitaria per fer fotos que és el que solc fer alguns diumenges, pla perfecte per diumenge, trail+fotos+conèixer a l’equip de corremonts.cat.

Vaig arribar sobre les vuit  ja que  havíem quedat a un quart de nou, poc a poc varen anar arribant tots i totes, ens varem saludar tot intercanviant impressions, l’Albert en va posar al dia una mica dels principals aspectes del projecte Corremonts i de la possibilitat de crear un equip de competició, tant de bo tot plegat tiri endavant!

Ràpid es van fer les nou i el tret de sortida va provocar que jo comences a disparar la meva càmera també, portava pensat fer unes fotos de la sortida, unes altres per la zona de Santa Cecília i les últimes de l’arribada. Així que després del començament de la cursa vaig agafar el cotxe i vaig pujar cap Santa Cecília i tot buscant un bon lloc vaig arribar al començament de la canal de Sant Jeroni, allà vaig estar una bona estona, fent fotos dels corredor i saludant als que coneixia, em va alegrar molt veure tanta gent de Terrassa i Matadepera deixant-se la pell per allà.

Pere Rullan
Pere Rullan

Després, sempre pensant en arribar a meta abans que els corredors, vaig baixar altre cop a Monistrol, i allà vaig haver d’esperar una mica fins que no van arribar els primers de la cursa de vint-i-dos quilòmetres, durant el temps aquest, em vaig entretindre fent fotos dels corredors de la cursa de  deu quilòmetres.

En aquesta cursa vaig trobar a faltar una mica de públic jo, pensava que celebrant-se tant a prop de Barcelona, en diumenge i amb tant  bon dia hi hauria més gent animant, però no va ser així i el Pere Rullan guanyador de la cursa de deu quilòmetres, va arribar a meta  i per allà, hi voltàvem quatre gats, en fi.

Al cap de l’estona ja va arribar el guanyador de la cursa de vint-i-dos quilòmetres, era en Just Sociats atleta polivalent i de llarga trajectòria, que fa no gaire va quedar 2on (corredors espanyols) a la Marató de Barcelona, he tingut ocasió de veure’l córrer i l’hi vaig seguint la pista, així que puc garantir que en distàncies curtes pocs rivals té. Bé de fet van guanyar dos corredors en Just Sociats i en Josep Viñas van entrar a meta agafats de la mà,  i es van debatre el primer lloc a cara o creu.

Josep Viñas i Just Sociats
Josep Viñas i Just Sociats

Durant la matinal també varem poder gaudir de la presència d’altres corredors d’elit, com Núria Picas o Arnau Julià, sent la primera campiona del món en curses de muntanya i com no , campiona també d’aquesta magnifica Montserrat Skyrace 2013.

DSC_2918

Si voleu veure més fotos de la cursa deixo aqui l’enllaç al meu web, on hi trobareu algunes fotos de l’elit.

L’enllaç al gruix de fotografies de la cursa és aquest.

The 7 Ladies club

The Seven Ladies club, és un “work in progress” que treballa sobre les meves nebodes, fent un seguiment de les seves respectives vides pretenc, simplement, deixar un bon record de sobre com ha estat el seu creixement i desenvolupament com a persones, al mateix temps que un conjunt de bones imatges.

Pots veure totes les fotos del treball, a www.pepmasip.cat.

De què va passar amb la bossa del corredor d’Ullastrell…

En arribar a casa vaig trobar-me la Marcella, que és una companya de pis Siciliana que està passant una temporada a Terrassa. Així que 00Z_9062com que cap dels dos havíem dinat l’hi vaig dir que portava una productes de la terra molt bons, productes que m’acabaven de donar en una cursa,  per posar una mica d’emoció al plat l’hi vaig explicar que hi ha un restaurant a Madrid on fan aquesta recepta i que la cobren caríssima, que per fer-la bé s’havia de ser un expert en les arts culinàries com jo i que mai els oblidaria.

Dit i fet després d’escriure la crònica de la cursa, em vaig posar mans a la obra per a fer el famosos Ous amb patates de Casa Lucio. Segur que tothom sap com és fan , però el secret d’aquest senzill plat radica en com fregeixes les patates i  els ous,  les patates s’han de fregir dues vegades, primer es posen en l’oli poc calent perquè es “bullin” poc a poc, i quan estan toves es retiren, es deixa  l’oli escalfar-se molt i ara es tornen a submergir per que  es torrin per fora i quedin cruixents. Els ous jo els faig amb l’oli ben calent també i amb una cullera els vaig remullant per sobre de tal manera que la clara es faci per fora però quedin crus de dins. Al plat, posarem les patates a sota i els ous a cavall i a l’hora de menjar farem unes passades amb el ganivet per sobre els ous per que rebentin i tot es barregi bé!!

Val a dir que ho varem remullar amb el vi d’Ullastrell i que va quedar boníssim, tot i que la Marcella em va acabar dient que no era cap cosa i que a Sicília també ho feien.

Si vols saber d’on ve aquest post clica.

2ª Cursa de muntanya d’Ullastrell

Ullastrell es troba a la comarca del Vallès occidental, situat d’alt d’un turó gaudeix d’unes bones vistes en totes direccions, Pirineus al nord, Mediterrani al sud i la Muntanya de Montserrat a l’Oest.  Segon any de cursa i segon any que hi participo, a l’arribar al poble ja es nota el caliu dels quatre-cents participants d’enguany, i tot el cel tapat, l’ambient lleugerament fred i amenaçant pluja, tot indica que serà una bona cursa, deixo el cotxe, vaig tard, corro a recollir el dorsal i enfilo cap a l’ajuntament que és on es dona la sortida, tres minuts i som-hi.

La cursa comença d’alt d’un turó com he dit, per tant toca baixar, i ho fem per cara sud on l’orografia del terreny es més suau, ens esperen els primers dos quilòmetres i mig de suau descens per una pista ampla i còmode on el gruix dels corredors s’estira i permet que cada un trobi el seu lloc, en arribar al dos i mig comença a pujar també per pista  i amb algun tram més estretet però còmode igual, el terreny està mullat i en algun lloc cal anar amb compte amb les relliscades,  arribem al kilòmetre cinc on trobem l’avituallament i on gairebé  ja hem recuperat l’alçada perduda des de l’inici, uns cent metres de desnivell.

Després de l’avituallament, arriba la part més corriolera i divertida de la cursa, un tram que l’organització a anomenat la “U” d’Ullastrell, havent superat primer un tram carenejant per camí ample, comença un acusat descens per corriol, estem a cara Nord i tot es més frondós i humit així que cal anar amb compte amb les relliscades, tot i això és una autèntica festa del trail aquest tram, on aquells més agosarats gaudeixen de debò. Arribem al quilòmetre vuit, final del descens i on trobem la riera que baixa viva i que cal travessar dues vegades per enfilar el tram final, i enfilar tot el que hem baixat és el que fem, per corriol primer i per pista després on els primers espectadors ens recorden que ja estem arribant a la fi, queda un tram de pista més i de seguida trobem les primeres cases i amb elles molta més gent animant, cosa que agradablement es repeteix amb la cursa de l’any passat. Travessem els carrers del poble fins arribar a meta que es troba a la pista d’activitats esportives i on ens hi espera el gruix més gran de públic que fa que aquesta cursa sigui molt especial.

Cursa ràpida i amable ideal per principiants, molt ben organitzada, des de la seva promoció als mitjans, fins al final de la prova on ens espera un bon entrepà de botifarra (amb més botifarra que pa), una bossa del corredor amb un bon grapat de detalls;  una ampolla de vi, mitja dotzena d’ous, un pa rodó, tot això productes del poble. Però també el clàssic caldo, un refresc, iogurt liquid, cremes i vals de descomptes. Curiosa la  iniciativa  del restaurant la Brasa d’Ullastrell, un restaurant que cobra el que mengis al pes, bé doncs feien un val de descompte a cada corredor amb el pes perdut durant la cursa.

Si vols saber que va passar amb la bossa del corredor clica.

Amics de les Arts

És una associació cultural de Terrassa, fundada el 1927 per un grup d’artistes i agents culturals de la ciutat. Des de 1933 ocupa diferents parts de tres edificis que es toquen entre ells, i té accés des de dos carrers. L’accés per el carrer Sant Pere 46 porta a les oficines situades a la primera planta, i també a algunes grans sales que serveixen per fer-hi de tot, conferències, xerrades, passis de pel·lícules, cursets, concerts, i més coses, fins hi tot rodar curtmetratges hi he vist jo.

L’Accés per el carrer Teatre 2, condueix a dues sales d’exposicions, a diferents estatges ocupats per el grup de pintors, el de fotografia, el de teatre, i el cor Montserrat. A la planta baixa hi ha el cafè-bar.

Bé, el bar és un local molt maco i entranyable, d’aquells que ja no en queden… similar potser als clàssics ateneus o casinos que hi ha per tot Catalunya, com l’Ateneu Barcelonès, el casino de Vic, etc. Jo vaig tindre la sort de gestionar aquest bar durant set anys, i durant aquell temps vaig poder viure-hi dia a dia el funcionament del propi bar i les activitats del socis. Encara ara el sento molt meu, hi vaig gairebé cada dia i en guardo molts bons records, així que amb tota probabilitat serà una referència continua en aquest bloc.

Passen sempre coses molt boniques als Amics i la que vaig trobar-hi ahir a la tarda n’és una més…